LA TERTÚLIA DEL QUART PIS

Avui fa uns disset dies que ja no està en aquest món. Encara a aquestes altures em costa creure-ho. Era una de les persones que més feliç m’ha fet. Abans que se separessin els meus pares, vivia amb nosaltres. Els quatre érem molt feliços, però no sé en quin moment va canviar tot.

Passen els dies, les setmanes… i no ho crec. Jo sé que a ella no li agradaria veure’m així i justament per aquesta raó intento no estar trista. Després de la separació dels meus pares, va agafar una embòlia i a poc a poc va anat empitjorant fins a no caminar, no menjar, no parlar, no recordar… Ara estarà descansant en pau.

Després de tot, almenys tinc un bon record d’ella i només puc dir coses bones. Encara que no hagi estat amb ella en els seus últims moments, aquest estiu la veig veure i em vaig acomiadar, perquè sabia que estava molt greu, arribant a la fi de la seva vida.

Ara que no estàs aquí els records venen a la meva ment: quan jo tenia cinc anys i em venia a buscar a l’escola i em cuidava sempre, era el seu tresor més valuós.

Ara la seva absència em fa sentir buida perquè ella m’omplia d’alegria i d’amor. Cada dia agafo la seva fotografia i l’abraço amb tantes forces com si l’abracés a ella. Mai l’oblidaré perquè ha sigut una de les persones més importants per mi i l’únic consol que tinc es fer la present en el record.

Estimada àvia, la vida o el destí ens ha volgut unir en un mateix dia, un dia 27. Aquesta data em marcarà per sempre perquè estràs viva dins de mi per tota la vida.

Dunia Akrach